Concepte

 

DELÍRIUM

On es troba la línia que separa la creativitat de la follia?
On és la frontera?
Qui decideix?

Qui en fa el traç?

Orfeu és el personatge de la mitologia grega, el cantor condolit, afligit, que, empès per una angoixada desolació, decideix baixar al regne dels morts per alliberar la seva estimada esposa Eurídice, morta per una mossegada de serp. És el Déu Júpiter qui li posa les condicions i les proves com a preu per poder davallar. Orfeu les supera amb heroïcitat i bravesa i aconsegueix retornar amb vida d’entre els morts d’on cap mortal no havia tornat mai.

A l’igual que Orfeu, el jo artista, llunàtic, pintor, foll, heroi, visionari, bipolar… desitjaria, no sens temor, penetrar en l’abisme de la bogeria, traspassar el món insondable dels misteris de la ment, de les imatges, del dolor, de la por, submergir-me en la irrealitat, fer un salt a l’inescrutable,obrir la porta de l’experiència imaginada, deixant enrere la ja viscuda.
 
Voldria descobrir l’obscur de la ment, robar-li, el jo lladregot, la seva creativitat més críptica i poder, així, desxifrar la seva absurditat, el seu missatge, accedir als enigmes soterrats en els llocs més recòndits, destruir i reconstruir la racionalitat, parlar-li del deliri, reconduir-lo, desemmascarar vanitats, passions, somnis, al·lucinacions, posar i treure, trobar les veus que mai no es deturen, acaronar la por, ballar amb la meva ànima, contornar el sofriment, l’instint, el desig, la passió, allò que és estrany, les meves experiències.

Poder fugir tot seguit, retornar triomfant com l’heroi d’entre els morts, escapar i tornar de l’altre banda, del viatge insondable entre sensacions confuses on el misteri, la melangia, la nostàlgia, la desesperació, l’atzar, la bellesa, l’oníric, l’al·lucinació, el caos, la follia, els llums i les ombres, rebel·len el seu poder i et retenen.

Desitjaria transportar-ho tot a una nova realitat, trobar una sortida a l’experiència psicòtica, construir un pont de plata, travessar-lo, escapar de l’abisme, sortir-ne il·lès i reconèixer-me de nou.

Descobrir la naturalesa creativa.

És allí, en el costat obscur on la riquesa expressiva i la força creadora és il·limitada. És la suspensió del jo, la soledat, la despossessió d’un mateix, sense punt d’origen, sense límit, sens final, és la confusió de no saber qui ets en realitat, on ets, i perdut, acabes per no saber quin és realment el teu lloc, incapaç de reconèixer present, passat i futur; perds la noció del temps, no existeix l’ara i aquí… només en resta un moment confús.

Aquesta perspectiva romàntica no ha de fer-nos oblidar que la malaltia mental mereix i ha de ser tractada dins d’una rigorosa seriositat.

Com bé sabem, alguns malalts mentals han donat origen a obres d’infinita creativitat i d’enorme riquesa plàstica. El Cervell és inescrutable; no hi ha límits.

L’artista, però, treballa, a diferència del foll, dins la racionalitat i, qualsevol que sigui el concepte que vulgui expressar, invariablement hi ha una persona que pensa i decideix. L’art necessita de crítica i subjectivitat; si no fos així, ens trobaríem davant d’una veritable bogeria.

És l’artista, doncs, qui ha de traspassar límits, escorcollant, qüestionant i arriscant, per tal de poder dur a terme les seves obres.

URBÓN

This post is also available in: English, Spanish